[inicicentrareport]No érem pares primerencs. El Ferran i jo tenim una filla dos anys més gran que en Josep, la Jana, i per tant ja teníem una mica d'experiència de com es desenvolupa un nadó.
Els primers mesos no te n'adones, però després de seguida vam veure que ell no evolucionava igual com ho havia fet ella. Als sis o set mesos va començar a fer coses que trobàvem molt curioses: quan jo arribava a casa ell se m'acostava gatejant perquè l'agafés, però quan arribava a prop meu s'asseia d'esquena. Volia que l'abracés agafant-lo per darrere. Ho trobava curiós.
Quan era una mica més gran, se n'anava tot sol a fer la migdiada. Obria una porteta que tenia al bressol, hi pujava i es posava a dormir. Era molt còmode, però molt curiós també! Després van arribar altres senyals: quan havia de començar a dir les primeres paraules, com mama o papa, no ho feia; no assenyalava coses... vam començar a dubtar.
D'entrada la pediatra ens deia que no patíssim. És un nen guapo, rialler i que es fa estimar; "de vegades els nens van una mica més lents que les nenes". Però quan va fer els dos anys ens va derivar a la neuropediatra. A la seva consulta en Josep de seguida va anar a buscar les joguines i les utilitzava de forma diferent a com ho fan altres nens, posant els cotxets en fila, o mirant-los de molt a prop fixant-se en una peça concreta... Amb el temps ens van confirmar que en Josep tenia un Trastorn de l'Espectre Autista.
No en sabíem res del TEA. Havíem vist "Rainman" i llegit "El curiós incident del gos a mitjanit", d'on n'extrèiem poc més que tòpics. No teníem referents ni coneixíem altres nens com el Josep. I encara que sempre ho havia sospitat, no m'ho volia creure: no pot ser perquè ell em mira als ulls, em somriu, em busca, i creia que això els nens amb autisme no ho feien. Però sí.
Amb el diagnòstic em va envair un sentiment de game over. És un xoc de realitat: és real i t'està passant a tu. I d'alguna manera, la vida que havies imaginat s'acaba. No serà com havies pensat. Es crea un buit a dins enorme. Com un gran abisme de qual en algun moment en sortiràs, però que d'entrada et fa sentir totalment buida.
L'autisme és un enemic invisible. No en saps la causa, no hi ha tractament, no té cap característica física. I acceptar que no es curarà és complicat. Però amb el temps ens vam adonar que no havíem d'intentar vèncer aquest enemic invisible. En el fons el que hem de fer és acompanyar el Josep amb aquesta manera de ser que té. Deixar de lluitar contra l'autisme i aprendre a conviure-hi. I ajudar-lo a viure dins el món que els "normals" hem construït.[ficentrareport]
[inicicentrareport]
Un dels moments més reveladors va ser adonar-nos que tenia una gran habilitat per a tot allò que té relació amb el moviment. En Josep feia el camí de casa al parc corrent, saltant, fent equilibris sobre els murs o esquivant mobiliari urbà, com qui fa parkour. Ho feia molt bé i ens feia sentir orgullosos. Va ser un moment d'alegria perquè sap fer coses diferents dels altres, i busca permanentment aquesta manera de veure el món d'una forma diferent.
I encara que no sempre el món l'entén, i que quan hi ha molta gent hi pot haver algun problema perquè riu massa fort, perquè es cola en una cua, o perquè no s'acaba de comportar bé en un restaurant, el Josep és molt feliç.
Hem sabut captar què necessita i què li agrada. Li encanta l'aire lliure, la natura, el mar, l'aigua… i, a la seva manera, entén que és diferent de la resta i sap que amb nosaltres hi pot comptar. Confia moltíssim en nosaltres i, amb la seva cara, amb la seva mirada, ens demostra que és feliç, que al capdavall és el que volem per als nostres fills, i és el més important.
Fotos cedides per Gemma Vilanova
Llegir més «Històries de vides» aquí
[ficentrareport]
