Des de ben petita que ja m’atreia la idea de tenir fills, de crear una família; m’hi veia, m’hi sentia, m’hi trobava com una part natural de la meva estructura vital. Arribada a certa edat, i sense tenir ni parella real ni a la vista, aquella visió es va poder fer realitat gràcies a la perseverança i a una il·lusió de ser mare que ho inundava tot.
Amb la que segurament es convertiria en la decisió més important de la meva vida, i gràcies a una inseminació artificial, em vaig convertir mare després d’un embaràs i un part tal i com havia imaginat. Em vaig convertir en la mare de la Muriel, sense tenir parella, sent soltera però mai (mai!) des de la soledat.
"Em vaig convertir en la mare de la Muriel, sense tenir parella, sent soltera però mai (mai!) des de la soledat"
En una societat que encara estructura la criança sobre el model de dues figures parentals, criar una criatura sola sovint es percep com una situació excepcional, quan en realitat cada cop és més habitual. Malgrat això, encara avui, ser mare sola es veu amb una certa condescendència o preocupació, com si fos una situació de dèficit, com si ens faltés alguna cosa per oferir als nostres fills... I res és més lluny de la realitat.
Portar un fill al món sent un persona sola és portar un fill al món amb tota la consciència, la implicació i la il·lusió; amb l’energia, la força i l’amor d’una que ho pot tot perquè així ho ha triat. La idea que una família ha de ser d’una determinada manera continua arrelada en molts discursos, quan en realitat allò que fa que un entorn sigui saludable i ple d’amor no és la quantitat de persones que hi ha a casa, sinó la qualitat del vincle que es construeix. L’amor i la dedicació no depenen del nombre de progenitors, sinó del compromís i la presència plena en el nostre dia a dia.
"Allò que fa que un entorn sigui saludable i ple d’amor no és la quantitat de persones que hi ha a casa, sinó la qualitat del vincle que es construeix"
Les mares monoparentals treballem des del minut zero perquè les nostres criatures creixin en un entorn afectiu ric i divers que, en el nostre cas, està format d’àvia, tieta, cosins i tiets avis, a més a més de tota la xarxa d’amistats que et sostenen emocionalment quan caus i es fan càrrec de la criatura quan cal i en qualsevol circumstància. Una xarxa sòlida que ens ha proporcionat ajuda també a altres nivells com donar-nos roba, contes, jocs, coses de casa útils per a la criatura, entre d’altres. Una xarxa que sense ella la nostra vida hagués estat una mica més complicada.
Però com en qualsevol circumstància, en la monoparentalitat hi ha una cara menys amable i prou significativa. Ser l’única responsable de la criança significa haver de gestionar-ho tot: l’educació, la salut, l’economia domèstica, l’organització del dia a dia, i sovint, una jornada laboral que no sempre s’adapta a les necessitats familiars.
Ser l’unica responsable de tot plegat et converteix en una autèntica malabarista de la vida, així, en general. Ser l’única responsable de la teva vida i la de la teva criatura és un gran repte i és terriblament esgotador. A voltes m’han dit que és un acte de valentia, però no ho veig així. Sempre ha prevalgut en mi la idea que ho vaig decidir amb tota la consciència del món -i he bregat amb les conseqüències. El cert és, però, que també he experimentat la vida i la felicitat com mai abans ho havia fet.
"Ser l’única responsable de la teva vida i la de la teva criatura és un gran repte i et converteix en una autèntica malabarista de la vida"
I és cansat, sí, molt, i ningú t’ho explica i no t’ho pots arribar a imaginar. Al principi, quan va néixer, vaig passar moltes nits sense dormir durant mesos, en uns primers temps on tot acaba sent molt físic per, després, convertir-se en un pes més aviat mental, a mesura que es va fent gran; un pes més de gestió, de pensar, de decidir... Un repte immens que pot esgotar molt.
Però hi ha un motoret dins meu que fa que les coses esdevinguin i rutllin a voltes per art de màgia. Tot i que de màgia, poca. Cal molta paciència, força mental, un entorn saludable, un xarxa que et sostingui i una família incondicional. Una àvia i una tieta que són referents d’amor i generositat per a la Muriel.
La manca de temps per mi mateixa, la fatiga constant i la sensació d’estar sempre al límit són, per mi, sentiments quotidians. Però més enllà de les dificultats, criar sola també té grans aprenentatges. Com a mares monoparentals, ens convertim en un referent d’autonomia per als nostres fills i filles. Els ensenyem que la vida no sempre segueix un model estàndard, i que l’amor i la seguretat no depenen d’una estructura familiar concreta, sinó de la implicació i l’estima real. Els nostres fills creixen aprenent que hi ha moltes formes de família, i això els dona una visió més oberta i flexible del món. Aprenen a valorar l’esforç, a comprendre la importància del suport mutu i a desenvolupar una gran capacitat d’adaptació.
"La manca de temps per mi mateixa, la fatiga constant i la sensació d’estar sempre al límit són, per mi, sentiments quotidians"
Ser mare monoparental és estimar amb tota la intensitat, superar obstacles amb determinació i demostrar cada dia que una família no depèn del nombre de persones que la formen, sinó de l’amor que les uneix. A casa nostra no ens falta de res, tenim excedents d’estima i ens tenim una a l’altra i, el millor de tot, en som conscients i en tenim la certesa.