Hem superat un altre Dia del Pare. Una data que per a mi mai no ha tingut importància. Sempre m’ha sigut indiferent, i a ell també. Però ara he hagut de recordar que la majoria de la societat que m’envolta té un pare (o dues figures de referència). I que els teus fills no el tenen, com a mínim físicament. Les xarxes s’omplen de fotos de pares ideals, i tu només veus en eixes fotos que els teus fills no tenen el seu a prop.

Abans era indiferència aquesta data, ara potser és enveja. O no, potser és més nostàlgia de l’habitual. Imagines les converses del teu fill de 10 anys amb el seu pare, eixos partits de futbol que no em puc perdre perquè la culpa m’atrapa, eixos als quals aniria només si em vinguera de gust, perquè, clar, ara mateix no em puc permetre no anar-hi. Ja serien dues absències per a Carles.

Imagines, o més bé inventes, la relació d’Aitana amb ell, perquè no van tenir gaire temps, només quatre mesos. Els imagine aliats en les meues batalles, i m’agrada pensar-ho així. I no sé si sent més pena per ella o per ell. Encara que, segurament, és per mi (perquè, al final, allò que ens afecta és per un mateix), perquè dels dols que he passat amb la pèrdua del pare, el de mare és el més malparat.

No només la pena de no poder compartir les alegries, els avanços, les tristeses, els desenganys, l’educació en general amb el pare de les criatures, sinó també la càrrega mental, que ja era gran amb dos progenitors i ara és com anar tot el dia a la pota coixa. Res, egoisme meu.

Ell l’ha conegut i el recorda, guarda una motxilla plena d’experiències amb ell. Ella, pobra, encara no entén res. No tindrà records. No podrà recrear escenes mentals amb el seu pare. Ella només sabrà d’ell el que la resta li transmetem. I arribarà el dia, tard o d’hora, en què haurem de reviure aquell maleït 12 de febrer de 2022 i explicar-li com d’injusta va ser la vida.

I ella entendrà per què sent un buit. I entendrà també que aquest buit l’acompanyarà per sempre. Però també li contarem que vam escoltar aquell vers de Paco Muñoz, "L’Aitana és el meu amor", i que ens vam mirar i sense dir res vam decidir el seu nom. I també —i això no ho havíem pensat tu i jo— li contarem que ella portarà son pare sempre al cor, però també al seu nom. I li explicaré que aita, en basc, significa papà. I jo crec que això és preciós.