Tenia disset anys quan vaig notar-me un bony al peu esquerre. La meva mare va dur-me al metge per veure què podia ser. El que havia de ser una visita va acabar convertint-se en un any i mig d'odissea, de consulta en consulta, sense tenir un diagnòstic clar. Fins que finalment em van derivar a un oncòleg després d'una prova que va encendre les alarmes. Tenia càncer, osteosarcoma em van dir. 

Era adolescent i recordo que llavors el que més em preocupava era sotmetre'm a quimioteràpia i quedar-me sense cabells. Abans d'iniciar el tractament, els metges em van fer una pregunta que amb divuit anys no va ser fàcil de respondre. Em van demanar si accedia a retirar-me teixit ovàric per preservar la meva fertilitat.

Es tractava d'un estudi que liderava un equip mèdic de l'Hospital Sant Joan de Déu i que havia raportat bons resultats en animals, però del qual només hi havia 100 casos d'èxit en dones a tot el món. En aquell moment, el meu cap no pensava en la maternitat, però ho vaig acceptar. 

Va començar la quimio i va ser força dur. Les primeres sessions havia de quedar-me un parell de dies a l'hospital perquè em sentava molt malament. Em vaig arribar a aprimar deu quilos. A mig tractament, em van operar per treure'm l'os afectat i implantar-me'n un tros del peronè. Vaig seguir amb el tractament uns mesos més.  

No van donar-me l'alta definitiva fins als 30 anys. I, al cap de poc temps, amb la meva parella vam començar a buscar l'embaràs. No hi va haver manera. Va ser aleshores quan vam decidir tornar a l'hospital que tenia el meu teixit ovàric congelat per valorar reimplantar-me'l. 

Primer van intentar altres mètodes menys invasius: insaminació i in vitro. Van ser mesos molt frustrants, recordo plorar moltes vegades. Cap dels dos sistemes va funcionar.

Finalment, l'equip mèdic que havia liderat l'estudi va decidir implantar-me el teixit congelat amb laparoscòpia. La intervenció va anar bé i va resultar ser molt efectiva: al cap de dos mesos ja m'havia quedat embarassada. 

Recordo que quan vam veure el test positiu, la meva parella i jo ens vam quedar en xoc. Durant uns minuts no vam saber què dir, no ens podíem creure el que finalment ens havia passat. 

Avui, i per sorpresa encara nostra, soc mare de dos i no puc estar més agraïda a les persones que ho han fet possible.