En famílies heteronormatives, hi ha un dolor que sentim els homes que som pares del qual gairebé mai en parlem. Ni tan sols l’identifiquem, hem après a viure com si no el notessim. La solució que hem trobat és deixar-lo en un raconet de l’inconscient, ben amagat. És un dolor invisible. Invisibilitzat. Nosaltres mateixos l’invisibilitzem. Un dolor tapat, esmorteït. Com la sordina d’un piano, que apaivaga el so de l’instrument, nosaltres fem el mateix amb aquest dolor per no sentir-lo.

Els pares de nadons de menys de dos anys podem fer ben poca cosa en comparació amb les mares quan la criatura sent malestar: quan ha caigut, quan s’ha espantat, quan a la nit plora desconsoladament.

Se’ns fa evident que el poder és de la dona, de la mare. És dels pocs espais on les dones tenen més poder que els homes. En aquest àmbit íntim, tenen un poder enorme. Una ascendència que nosaltres, els pares, no podrem arribar a tenir mai, encara que volguéssim. I com que sabem això, fem veure que no ho volem.

Però en el fons, sí que ens agradaria poder calmar la nostra criatura en qualsevol situació. No tenim teta, i això és un gran desavantatge. Tampoc l’hem portat a dins durant nou mesos. No tenim les hormones, ni el vincle, ni fem l’olor de la mama.

M’agrada distingir dos nivells de profunditat: un és quan la criatura vol "mama" sense que hi hagi hagut cap factor activador. Si tinc ganes d’estar amb el meu fill, que vulgui "mama" i em rebutgi fa una punxadeta de mal. Però si prové d’algun succés que ha passat (una caiguda, un ensurt, un malestar intens sobtat), és molt dolorós com a pare no poder-lo calmar.

Aquests dies el meu fill està plorant molt perquè li estan sortint les dents. Les últimes tres nits han estat duríssimes. Les pitjors des que va néixer fa poc més de vuit mesos. A mi em sap un greu terrible no poder-lo consolar i que sempre acabi als braços de la mama, fent teta. Però sé que no hi tinc res a fer. Res a pelar.

M’encantaria poder-lo abraçar i que es tranquil·litzés. Que trobés refugi en mi. Però no, sempre és mama la que vol, la que busca, la que necessita. Trobo horrible aquest no poder fer-hi res, aquesta sensació que no està a les meves mans.

És un dolor feridor, aquest que vivim els homes que som pares, però no en parlem. No ho diem. No ho compartim. Hem après a tapar-lo per no sentir-lo. Tampoc la tristesa que en sorgeix.

Per evitar notar-lo, la gran majoria de pares desviem l’atenció. Ens posem a fer altres coses. Anem a la part racional i ens expliquem que estan més bé amb la mama, i llavors ens posem a fer les tasques de casa (si el pare està més o menys sensibilitzat amb la corresponsabilitat), o si no directament focalitzem l’atenció en la feina, en la carrera professional, o en algun hobby.

Crec sincerament que l’absència de tantes i tantes figures paternes prové, en part, d’intentar no sentir aquest dolor. Sí, segur que també s’hi barregen altres aspectes implícits en el sistema patriarcal en què vivim, però també ve d’això, de fer el possible per evitar sentir aquest dolor. Per això ens dediquem a altres coses.

Parem un moment i deixem-nos sentir el que ens apareix quan veiem plorar a la nostra criatura, sabent que ben poc hi podem fer nosaltres. Ens mira cridant amb els ulls plens de llàgrimes, i sabem que vol la mama. No ens vol a nosaltres. Vol la mama. Se m’encongeix el cor. I se m’entelen els ulls. No plorem mai per això els pares, però ja és moment de deixar sortir una mica aquesta tristesa. 

No se’n parla enlloc, i ja és hora que en comencem a parlar. A deixar-nos sentir aquest dolor, a acceptar que existeix. Sense voler canviar-lo, tan sols acceptar que hi és. Hi ajuda reunir-nos amb altres pares que també el senten i no el volen tapar. Només entre nosaltres ens podem comprendre i donar-nos suport. Malauradament, ben poc ens ho permetem, els pares, això de trobar-nos i obrir-nos.

La proposta és deixar de desviar cada vegada que la criatura vol la mama i almenys, una vegada de cada deu, notar el dolor de no poder-hi fer res. Notar la tristesa. Veure d’on ve això de retirar-me i anar a fer les tasques de la casa. Deixar-me sentir la tristesa. Permetre’m sentir el que comporta no poder consolar al meu fill.

És incòmode, és nou, no és agradable. Però és un pas essencial per deixar de capar-nos emocionalment i començar a estar més connectats amb nosaltres mateixos. Perquè només així podem connectar més profund amb la parella i amb la nostra criatura.

D’això es tracta: d’abraçar la paternitat amb totes les seves llums i ombres. Aquest és el camí per promoure que les nostres criatures s’acceptin a si mateixes, amb totes les seves llums i ombres.

Adrià Sonet és pare, terapeuta gestalt i autor del llibre "El naixement d'un pare". Segueix-lo a les seves xarxes.