Quan les criatures s'obren a la socialització, comencen a descobrir el grup d'iguals. De mica en mica van definint el seu rol, marcant la seva personalitat i construint el seu entorn d'amistats, per exemple, a l'aula.

És en aquest punt on entren en joc molts sentiments i emocions, no sempre fàcils de digerir per als infants. Enveges, rivalitats, conflictes però també estima, empatia i companyonia. En aquest procés tenen molt de pes els mestres, que són els que els acompanyen a l'escola, però també les famílies. 

• Què passa si detectem relacions d'amistat tancades, dependents o, fins i tot, que podem considerar perilloses?

El primer que cal tenir clar és que darrere d'una amistat conflictiva sempre hi ha una oportunitat per apoderar els nostres fills i filles. Si ens hi trobem, molt probablement sigui perquè s'han sentit orfes de recursos per canalitzar i comunicar els seus sentiments i emocions. Per tant, el més important i prioritari és ocupar-nos de la situació.

"No hem d'entendre mai com una solució evadir una amistat conflictiva o allunyar el nostre fill o filla d'una influència que considerem negativa, perquè si només fem això, qui et diu que en un futur no es repetirà en un altre context o persona? Els problemes i conflictes els podem aprofitar per desenvolupar-los com a persona", explica la psicopedagoga Anna Serra. 

En aquest punt és fonamental les competències emocionals dels adults, tant del mestre com de la família. "Hem estat educats per donar dues sortides a un conflicte: apartar el problema o atacar-lo. Són respostes reactives que ens indiquen que no tenim més estratègies. I ni una cosa ni l'altra realment ens ajuda", argumenta Serra.

Evidentment, en casos extrems canviar d'escola, poble o ciutat, pot ajudar a resoldre un conflicte, però mai serà una solució per si sola. "El que necessitem és desenvolupar eines de gestió emocional, mental i de comunicació per no tenir que fugir o lluitar", afegeix. 

• Conflictes entre amics o amigues?

Quan detectem conflictes entre amics/gues hem de ser conscients que el més important és mediar i no jutjar. Reforcem la rivalitat dins del grup quan donem la raó o prenem partit, com una jutge que emet un veredicte. No hem de buscar mai un/a culpable, perquè ens situem llavors en el binomi guanyador-perdedor. Hem de posar la mirada en totes les criatures implicades. Totes necessiten ser escoltades, tant les que donen com les que reben.

També és important evitar comparacions. Això fa que els companys/es es mirin de reüll pensant qui és millor o pitjor. A vegades també ens projectem en ells/es i definim al nostre cap com s'han de comportar o com han de ser. I això no els deixa espai per ser com ells/elles són, fet que els pot dur també a la inseguretat o als gelos.    

Validar les emocions és també fonamental per poder-los educar a enrabiar-se, frustrar-se o entristir-se sense perdre el respecte cap a ell ni cap als companys/es. "Tots tenim dret a sentir-nos malament, molestos, enfadats i que hem d'aprendre a sentir-nos ofesos sense culpar o agredir", explica Anna Serra. També hem d'ajudar-los a posar paraules a allò que els passa: "Potser t'has sentit espantada, insegura, enfadada, frustrada...". Reconèixer el malestar i poder-ne parlar per atendre'l. 

• Gelosia entre amics o amigues?

"Quan veiem un infant que sent gelosia o enveja d'un altre, podem posar-hi la nostra atenció per identificar el perquè. Segurament se senti insegur, vegi que al seu amic/ga el/la lloen i podem preguntar-nos amb què es pot sentir més capaç per sentir-se més segur d'ell mateix", explica la psicopedagoga Anna Serra. 

Un infant gelós dins l'aula pot recórrer a comportaments per cridar l'atenció. En aquests casos és important identificar-ho, no quedar-nos amb l'actitud ni posar etiquetes i mirar d'atendre el malestar que sent.

Hem de tenir clar, també, que quan ens limitem a corregir un comportament inadequat, no estem solucionant el problema. "D'alguna manera l'infant ens està enviant senyals: 'D'acord, això no ho faig. I què faig? Acompanya'm, mostra'm models". 

Aquí és fonamental la mirada dels adults referents: com vivim l'equivocació, l'errada, la frustració? El que no hem de fer, en cap cas, és estalviar-los-la per protegir-los, sinó ben al contrari, capacitar-los a ser resilients i donar-los competències per anar-se superant. "La gelosia és molt amarga, però si som capaços de digerir-la el resultat pot ser molt dolç", assenyala Serra.

També és convenient preguntar-nos: què premiem? Si l'adult el que premia és que cadascú se supera per on passa i no compara, llavors aquell infant o adolescent se sent més segur de ser qui és. D'altra manera, poden entrar en sentiments de l'estil: "No sento que sent qui soc, els altres em mirin amb bons ulls". És aquí quan comencen a comparar-se i necessiten una base segura i estable per ser vistos, acceptats i estimats, tal i com són. "Són fantàstics quan els costa les matemàtiques i quan veiem l'esforç que fan per superar-se", remarca la psicopedagoga. Perquè els resultats són importants però no ho són tot.  

• No vull jugar amb tu...

Quan ens trobem amb relacions excloents és important mirar què hi ha darrere. Parlar amb els infants, preguntar: t'has sentit incòmode? Ajudar-los a clarificar. "És fonament ocupar-nos de la situació perquè com a l'hort, si no ho cuidem, van creixent males herbes i al final no som capaços de veure on són els tomàquets", exemplifica Serra. Quan l'adult ho detecta ha de mirar de donar eines per identificar el conflicte i transformar aquell malestar. No volem fomentar espais i separacions entre companys, sinó crear ponts. 

•  Amistats dependents?

Les relacions tancades denoten un punt d'inseguretat. "Només em sento bé amb tu i no em veig amb cor d'accedir a altres relacions". Aquí és important que mestres i família pensin què se'ls pot oferir per obrir-se i desenvolupar-se, i revisar la por que tenen a perdre. Quan han perdut joguines, mascotes o han viscut una pèrdua familiar, etc? Validar-la i buscar opcions per fer-los sentir més segurs. Alhora convé revisar si els adults referents també vivim així les amistats o les pèrdues, perquè moltes vegades reprodueixen els models. 

• Amistats dominants?

Hi ha relacions en què es dona el rol de perseguidor i de víctima. N'hi ha un/a que necessita sentir-se fort passant per sobre de l'altre/a. Aquest últim se sent feble i dependent del que necessita demostrar que és més fort. Però tots dos, en realitat, tenen inseguretats, tant el líder fort com la víctima. El primer necessita nous models de relacionar-se per retrobar el respecte cap a si mateix i cap a l'altre/a. I el que adopta el rol de víctima necessita enfortir-se però no apartant-lo, sinó donant-li estratègies i identificant allò que el debilita. 

"Quan mirem a vegades el patró educatiu d'infants amb rol dominant sovint darrere hi trobem pares i mares dominants que fomenten una criatura amb l'autoestima molt baixa i que quan es troben amb companys/es reprodueixen, en certa manera, aquest rol", explica Serra. "Però també ens trobem l'altre extrem, criatures que a casa tenen un rol dominant i curiosament quan passen a l'àrea social es queden sense eines. I és perquè a casa estan aprenent a no tenir referents que els guiïn i quan surten no reprodueixen el que han vist a casa, sinó el que han deixat d'aprendre", afegeix.   

En tots dos casos és fonamental mirar com estan les coses a casa, revisar si hi ha rols entre adults i fills que necessiten reconduir-se perquè és molt difícil canviar el corrent de l'aigua a l'escola, per exemple, si des de la font no es canvia. "En el cas de persones dominants convé veure a casa què ho està potenciant. Què podem fer-hi tots. El problema no és del meu fill/a, no hem de buscar culpables i hem d'ocupar-nos-en", diu Serra. 

En tots els casos és qüestió de desenvolupar estratègies de convivència, imprescindibles per als petits però també per als grans.