[inicicentrareport]Sovint, costa trobar l'equilibri entre sobreprotegir i, tot el contrari, descuidar o abandonar. El neurocientífic David Bueno apunta que ambdós extrems resulten contraproduents per al desenvolupament equilibrat del cervell i, en conseqüència, de la personalitat de cadascú. 

Ho explica al seu llibre "Educa el teu cervell" amb un exemple molt revelador sobre la importància de l'acompanyament emocional, tan necessari durant la infantesa i l'adolescència, dues èpoques de la vida en què es produeixen els processos més importants de formació i transformació del cervell a traves de l'educació, els aprenentatges i les experiències que vivim. 

Es tracta d'un vídeo en què es veu una mare ossa i el seu cadell jugant. En un moment del joc la mare se separa i la cria comença a rebolcar-se i a saltironejar. Sense voler-ho ni esperar-s'ho, el cadell cau a l'aigua i s'enfonsa. Intenta sortir-ne, però amb l'esverament no acaba de poder-ho fer. 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=9VF_F_pd_kA[/youtube]
Ràpidament la mare ossa percep la situació i sense pensar-s'ho dues vegades es llança de cap a l'aigua. Amb el morro ajuda el cadell a no enfonsar-se, perquè amb l'esverament no s'ofegui. Espera pacientment que la cria amb les potes del davant intenti alçar-se fins a terra ferma. La mare, no marxa. Se situa just darrere de la seva cria i amb el morro li va donant copets molt suaus a l'esquena. En cap moment li transmet indiferència ni permet que la seva cria se senti indefensa i sola, abandonada. Li fa costat des del primer instant. Però no l'ajuda a sortir. 

I és que encara que es faci de forma benintencionada, l'impuls que sovint podem tenir els adults de guiar i protegir els infants i els adolescents gairebé tothora els pot privar de gaudir d'una independència i d'una sensació de llibertat suficients per potenciar unes bones percepcions de benestar i la seva resiliència, i de consolidar una salut mental tan ferma com sigui possible posteriorment en la seva vida.

Enfilar-se a un arbre, per exemple, sempre comporta un cert risc. "Quan ho veiem fer als nostres fills i filles els pares se'ns ericen tots els pèls del cos", apunta Bueno. "Doncs bé, s'ha vist científicament que el risc relatiu que implica pujar a un arbre o fer qualsevol altra activitat similar afavoreix que posteriorment en la seva vida no desenvolupin fòbies, i els redueix l'ansietat en el futur, atès que els augmenta la confiança en si mateixos per fer front a situacions imprevistes o nous reptes", explica. 

Dit d'una altra manera, aprenen a gestionar millor l'estrès i l'ansietat. També la sensació d'abandonament o de menysteniment genera efectes similars al cervell a mitjà o a llarg termini: incrementa la probabilitat de tenir ansietat, estrès o angoixa, i dificulta la gestió dels estats emocionals. Ni sobreprotegir ni ignorar, o transmetre la sensació que els fills i filles o els alumnes fan nosa.  [ficentrareport]