Moles famílies sentim una gran contradicció quan la nostra filla ens demana per maquillar-se. Com a adultes sabem tota la pressió estètica que hi ha darrere d'aquest gest, d'aquest hàbit quotidià, en molts casos, i ens surt instintivament el pensament de negar-li per protegir-la de tot això. Però, realment, estem evitant-ho o estem, sense voler-ho, afegint-hi més càrrega? 

La Clara Dachs, tècnica de polítiques feministes i LGTBIQ+, ens explica que negar-ho pot tenir un efecte rebot. "Podem portar-ho al terreny del joc, com una activitat puntual, una disfressa, un passar-s'ho bé..." Evidentment, que com a mares i pares som conscients dels patrons de bellesa (molt allunyats de la realitat i de la naturalitat) que ens imposen la publicitat o les xarxes socials, però les criatures no ho entenen això.  

"Tot l'imaginari patriarcal que nosaltres tenim i que nosaltres coneixem, tota aquesta estructura patriarcal que ens fa veure que el maquillatge com una cosa horrorosa per les nostres filles, aquesta reflexió, elles no les fan. Per tant, negar-los-ho penso que és una cosa que s'ha d'anar amb molta cura", argumenta.

Per això advoca per "no criminalitzar-ho". "Moltes vegades ens estanquem quan les nenes, concretament, volen reproduir el rol de gènere femení, cosa que és lògic, perquè és el referent que tenen i, per tant, en fan la reproducció. Però no crec que sigui un crim que una nena de forma puntual es maquilli o que vulgui maquillar-se. Hem de treure tot aquest pes de sobre. Descongestionem una mica la mirada constant a què fan i deixen de fer les nenes, deixem-les fer tranquil·les i tinguem més permanentment una mirada més coeducativa, sobretot perquè tinguin més opcions per escollir".

Segons Dachs, és més important ser un bon model que no pas limitar-ho. "Som els seus referents, i si tenim unes mares o uns pares que es maquillen i que es decoren constantment, també és una imatge que reben cada dia. No vol dir que ara ens deixem de maquillar, però que no ens estranyi que això passi si nosaltres ho reproduïm en el si de les nostres cases".

En canvi, prenen molta més rellevància els hàbits quotidians: com es reparteix la feina a casa, quins rols es duen a terme, si hi ha corresponsabilitat o no, si s'intenta reflexionar sobre les pel·lis, els vídeos que es miren... "La mirada coeducativa està sobretot en el dia a dia", apunta. "No cal que en parlem sempre que ens fan aquesta pregunta sobre maquillar-se, o quan ens trobem davant d'una situació que reprodueix un rol de gènere femení, perquè d'aquesta manera ho fem més gran... Qualsevol circumstància és una bona oportunitat per parlar-ne", explica. "Una pel·lícula, per exemple, on apareixi una dona molt estilitzada, molt prima i maquillada. Podem reflexionar: 'com és que sempre surten dones primes, si n'hi ha amb cossos de tot tipus?'".  

"Quan els homes estan reproduint constantment el rol masculí, no se'ls qüestiona tant com quan ho fa una dona. I això també forma part del patriarcat. Hem integrat aquetsa aquesta criminalització permanent a les dones, quan volem ser dones, quan no volem ser-ho, quan reproduïm rol i quan no el reproduïm", reflexiona Dachs. "Com més referents i més pluralitat d'opcions tinguin les nostres filles, més lliures seran", remarca.