Sempre s'havia entès i estudiat l'adquisició i el desenvolupament del llenguatge dels infants de manera analítica. És a dir, els nadons comencen a balbucejar. Al voltant de l’any d’edat, comencen a dir les seves paraules aïllades. Aproximadament als dos anys, comencen a combinar aquestes paraules per fer les primeres frases de dos elements (és la parla telegràfica). I des d’aquí, van elaborant les frases: augmenten el vocabulari, els tipus de paraules (verbs, adjectius ) i les van completant amb connectors (articles, preposicions, conjuncions…).
Per a aquests infants, la unitat més petita del llenguatge és la paraula. Però és així per a totes les criatures? Doncs no. Hi ha una altra manera molt diferent d’adquirir el llenguatge. I és una manera també natural i vàlida.
Són els infants melòdics, entonacionals, que parlen amb el seu idioma, que sembla que se l’inventin i, generalment, no se’ls entén. De vegades, podem desxifrar què estan «dient»: és un fragment d’un conte, d’una cançó, d’uns dibuixos o de llenguatge que han escoltat. En altres casos, se’ls entén millor i entenem clarament el que estan repetint (fan ecolàlies).
Per a aquests infants la unitat més petita del llenguatge són els gestalts (fragments de llenguatge amb significat) i per això se’n diuen processadors de llenguatge gestàltics.
Aquestes criatures primer adquireixen fragments de llenguatge que escolten, per passar després a dividir-los en trossos més petits, per llavors quedar-se amb les paraules i, a partir d’aquí, començar a combinar-les com farien els processadors analítics. En aquest moment, comencen a generar ells mateixos el llenguatge.
I què passava (i segueix passant si els professionals no estan actualitzats) amb aquests infants? Es considerava que aquest llenguatge no era «funcional» i es classificava com a patològic. Directament es relacionava amb l’autisme. Perquè efectivament, una gran part d’infants autistes són processadors de llenguatge gestàltic. Però no tots els processadors gestàltics són autistes.
Molts infants gestàltics poden passar desapercebuts, perquè la seva evolució és bona. Els que criden l’atenció són aquells que es demoren més temps durant el nivell primer de desenvolupament, que és quan el llenguatge està ple d’ecolàlies. O bé, tenen una parla molt inintel·ligible i salten les alarmes perquè l’infant «no parla» o «parla en un jargó».
No obstant això, hem d’entendre que aquestes criatures sí que estan parlant i hem de validar la seva comunicació. Hi havia (i hi ha) pràctiques terapèutiques que consistien a ignorar les ecolàlies de l’infant perquè es considerava que s’havien d’extingir i «ensenyar-li» la «vertadera» manera de parlar (a través de, per exemple, tasques de denominació de paraules).
I quin greu error tot això. Per una banda, s’elimina la comunicació espontània d’una criatura, amb les conseqüències negatives que això comporta, com que l’infant deixi de voler comunicar-se perquè veu que la seva forma comunicació no és entesa ni considerada vàlida. I per altra banda, perquè el llenguatge no s’ensenya, el llenguatge s’afavoreix sempre partint de la comunicació que ja està emergent.
Per acabar, cal dir que encara que hi ha molt poca bibliografia escrita en la nostra llengua, els estudis sobre processadors gestàltics no són gens nous. La primera autora en parlar-ne va ser Ann M. Peters al 1977 i el proper treball amb repercussió ha estat el de Marge Blanc des de l’any 2012.
