[inicicentrareport]No és cap secret dir que la societat on vivim és la societat de les presses. Tot ho volem d'immediat. Tot ho volem ja. Des dels serveis de missatgeria instantània, que ens permeten contestar al segon i saber a quina hora exacta va ser llegit el nostre missatge fins als serveis de missatgeria que t’envien aquell llibre que volies la mateixa tarda del matí que ho has demanat.

A vegades, i em podreu dir nostàlgica, trobo a faltar la calma de la meva adolescència. Haver d'esperar a arribar a casa per connectar-me al Messenger. Fer una trucada perduda i sostenir la incertesa de si l'altra persona l'havia vist, si me la contestaria o si em saltaria la bústia de veu i m'acabaria el poc saldo que em quedava. Esperar hores, o fins i tot dies, per rebre resposta a aquell sms tan delicat. Sí, la famosa nostàlgia millennial. Però més enllà d’aixó, sí que crec que la societat accelera el ritme a marxes forçades.

Ens costa molt parar. Cada vegada més. Per això també cada vegada s’oferten més cursos de meditació, de mindfulness, de ioga, perquè almenys, durant una hora a la setmana necessitem, urgentment, baixar el ritme.

Un dia em va dir el meu germà, després de passar una tarda amb el meu fill de dos anys, que estar amb nens és meditació. És estar en l’aquí i ara. Deixant tota la resta de banda. Estar amb tu mateixa. Observant a la teva criatura. Acompanyant el seu joc. I no sempre és fàcil. La ment ràpidament se’n va. A la rentadora que tenim per posar. A aquell mail de feina que no he contestat. O la notificació lluminosa del mòbil. Estem tan poc acostumades a parar que ens incomodem al fer-ho.

I és que, al final, els processos de criança no entenen les nostres presses. Un embaràs és un embaràs. Fa 500 anys i ara. Dura aproximadament quaranta setmanes, i és igual la pressa que tinguem. Aquest bebè naixerà quan ell o ella decideixi. Si ens deixem endur, l'embaràs és ja una gran oportunitat per començar a frenar. Per començar a deixar anar la pressa i el control que exercim sobre molts processos de la nostra vida.

Després, quan el nadó neix, la necessitat de baixar el ritme es fa evident. El postpart requereix calma. Requereix tranquil·litat. Foscor. Intimitat. Hores que s'allarguen com xiclet entre presa i presa de llet. I com costa a vegades. Com costa posar el fre de mà. Com costa baixar-nos del ritme frenètic i entregar-nos al ritme lent del postpart.

[noticia]881[/noticia]
I això no ha fet més que començar. Les nostres criatures trigaran el temps que necessitin en començar a voler passar estones a terra. En començar a fer la croqueta. En començar a mostrar interès per joguines. En començar a voler desplaçar-se. I a vegades, les mares, ens hi capfiquem. I no deixem de pensar en el que vindrà després. Perdent de vista el que està passant ara.

Si busques a internet "estimulació per a nadons" trobaràs milers d'opcions. Cursos, xerrades i tallers per a tots els gustos. I jo sempre penso que perdem de vista el que és important. Compte, amb això no estic dient que l'estimulació no sigui necessària en alguns nadons. Necessària i vital. Però no en tots. Hem de poder recordar que el que més estimula un nadó és el contacte amb els seus progenitors. Serà a través d'aquest vincle que podran construir tota la resta. Que podran edificar tots els seus interessos, curiositats i ambicions. 

Estimular un nadó petit vol dir estirar-te al seu costat a la manta de joc. Fer-li un somriure. Acaronar-lo mentre li canvies el bolquer. Cantar-li aquella cançó que a tu et cantava la teva àvia. Parlar-li i explicar-li el que va passant. Posar paraules al que tu creus que està vivint en aquell moment. Res més que això. 

Tot plegat requereix presència. I com deia abans, ens costa molt regalar presència perquè no ens la donem a nosaltres mateixes. Així que, gairebé sense adonar-nos, comencem a omplir la vida dels nadons i criatures de coses substitutòries. Mil i una joguines quan potser encara no s’han descobert ni les seves pròpies mans. Potser podem començar a deixar espai als processos. La primera joguina d’un nadó és el seu cos. Descobrir el teu cos per primera vegada és un procés al·lucinant. I si el deixem fer, el nadó ens anirà mostrant que l’aprenentatge va de dins cap a enfora. Que ella ja té tot el que necessita per créixer, nosaltres, només li hem de donar l’entorn adequat perquè així ho faci. 

Aquests nadons aniran fent-se grans i algun dia aniran a l'escola. Sovint, en aquest moment els carreguem d'activitats, idiomes i esports. A vegades perdem de vista que les criatures ja passen moltes hores fora de casa, a l'escola, relacionant-se i aprenent. I que potser, el que necessiten ara és que tu hi siguis present. Tu, ara mateix, ets la seva persona preferida del mon, i això no durarà per sempre.

Ja arribarà un moment en què et dirà que no vol passar la tarda amb tu, que vol anar a jugar a futbol. Ja gatejarà quan li arribi el moment. Ja mostrarà interès per les joguines. Ja et dirà que es vol apuntar a bateria amb el seu amic. Però calma. No cremem etapes abans de temps. Intentem adaptar-nos, una mica, als seus ritmes. A les seves necessitats segons el moment. Al que ara mateix ens estan demanant. No, la criança no entén de pressa. I si ho aprofitem, resulta una oportunitat inigualable per a poder frenar.

Perquè, com diu la Rigoberta Bandini:

 “Abrazaré a mi inmadurez
Porque quizás algún día la querré
Abrazaré a mi inmadurez
Porque no hay nada más insípido que
Aquella fruta que arranqué
Antes de tiempo y después no saboreé”

Abracem la immaduresa de les nostres criatures, abracem el que està passant ara,i potser, podrem començar a abraçar també la nostra. 
[ficentrareport]