[inicicentrareport]Durant sis mesos, la banda sonora de la meva vida va ser el soroll de l’extractor de llet. M’incorporava al món laboral just després de cinc mesos i set dies de parir, deixant a casa una criatura que, segons les recomanacions de la Organització Mundial de la Salut, s’hauria d’alimentar exclusivament de llet.

Ni un sol dubte, que havia de seguir sent la meva, de llet. Però com aconseguir deixar a punt i a temps els tres biberons de 240ml cada un, mentre jo era fora? On quedava la idea de la lactància a demanda?

Parlar de l’extracció de llet és obrir un bon meló, però val la pena. Per què? Per visibilitzar que és una realitat de moltes dones que, com tota situació, té moltes cares. I sobretot perquè llegir experiències d’altres mares em va ajudar a escollir quin camí volia seguir, traçar el nostre recorregut.

[noticia]1395[/noticia]
Per algunes dones del meu entorn em consta que l’extracció va ser bufar i fer ampolles, d’altres no tant. I aquest va ser el meu cas. Malgrat no tenir mai cap problema per alletar, era posar-me l’embut, prémer el botó d’encendre i d’allà no sortia res amb prou rapidesa com per no desesperar i patir per si l’endemà no podria alimentar la meva filla.

Els nervis, l’angoixa, la por i tot el còctel d’emocions d’aquelles setmanes no contribuïen, ni molt menys, a la serenor. I els comentaris de l’entorn van començar a arribar: “Ara no t’obsessionis tu, tampoc”; “Si no pots, no pots, ja has fet prou”. I els altres: “Mira fotografies i vídeos de la nena i veuràs com t’extreus més”; “Ara potser només has tret 50ml però veuràs que a la propera serà més”.

I quina sort, d’aquests darrers. Mares, en la mateixa situació que la meva, amb qui ens enviàvem fotografies de les ampolletes i les bosses del congelador; amb qui compartíem una etapa de la nostra vida que hauria d’haver estat més tranquil·la i plàcida si els permisos (que quina paraula, per cert) de maternitat fossin com a mínim fins els sis mesos de vida del nadó. O els nou, posades a demanar, prenent de referència temporal tota l’etapa de l’exterogestació.

[noticia]1300[/noticia]
Soc incapaç de calcular les hores que em vaig passar enganxada a l’extractor, el que sí tinc molt presents, són els moments: la pausa del dinar a la feina (restant minuts del descans i fent-ho en qualsevol espai disponible); de matinada entre despertar i despertar de la nena posant l’alarma del mòbil per no quedar-me dormida i, sobretot, els caps de setmana a qualsevol hora, per tenir llet de reserva per si algun dia no arribava a la quantitat mínima que necessitava: 500ml diaris.

Un 23 de desembre de 2020, l’any d’inici de la pandèmia, vaig apagar l’extractor per no tornar-lo a encendre ni escoltar més. Començaven les vacances de Nadal i, la petita, estava a un mes i un dia del seu primer aniversari. La lluita s’acabava aquí. Amb el congelador ple, l’alimentació complementària en dansa i amb un grapat de fulls dins de llibretes amb càlculs infinits per a que la meva filla pogués alimentar-se exclusivament de mi fins que jo ho decidís.

D’aquest poder de decisió, d’aquest recolzament entre mares, de la informació buscada i contrastada, n’ha resultat una lactància materna encara viva després de més de dos anys i mig. Gaudint-la, sense projectar-ne la fi. La decisió final, aquesta vegada, serà compartida. [ficentrareport]