[inicicentrareport]Cada any des de ja en fa uns quants, l'escriptora i periodista Míriam Tirado brinda al seu públic més fidel noves històries i reflexions en format conte o llibre que aborden diversos temes vinculats a la criança conscient, la maternitat i paternitat o la gestió emocional en cadascuna de les etapes de la vida.

Una de les seves darreres novetats editorials -en la qual repeteix tàndem amb l'il·lustrador Joan Turu- porta per nom Jo primer! (El Cep i La Nansa), i parla d'un tema que si bé havia anat sortint en altres títols, no havia estat mai el protagonista absolut de cap història: la gelosia i la rivalitat entre infants. Concretament, i en el cas que ens ocupa, aquesta competitivitat l'encarna el Lluc, un nen d'uns 6 o 7 anys que sempre vol ser el primer en tot. Si no ho és, s'enfada.

Aquesta necessitat de sobreposar-se a la resta d'infants que l'envolten (especialment la Clàudia, la seva germana bessona), li porta molts problemes. A l'escola però també a casa, on els seus pares intenten fer-li entendre que no cal que sempre s'imposi en tot, perquè per molt que no sigui el primer en tenir el plat a taula, en posar-se les sabates o en sortir al pati... Seguirà sent únic i suficient.

• [GotaVerdaPle]Què ho fa que hi hagi infants que tinguin més necessitat d'autoafirmació que d'altres? És una qüestió merament de caràcter o pot ser que hi hagi altres mancances al darrere?

En primer lloc, cada infant és únic i té la seva pròpia personalitat. N'hi ha que són més competitius que d'altres i això és absolutament normal. I, alhora, a vegades la rivalitat i la competitivitat també poden amagar altres coses com per exemple malestar, gelosia o comparació amb els altres, que cal atendre i acompanyar. 

• [GotaVerdaPle]En el conte, quan els pares li demanen al Lluc que per què vol ser sempre el primer, ell no sap què respondre. Què podem dir-los com a pares/mares/educadors quan responen que no saben per què ho fan?

Doncs ni més ni menys que el que li diu la Fada dels Volcans unes pàgines més endavant. Ella el valida i intenta entendre la situació per la qual està passant el Lluc, i és que ell tampoc comprèn què és el que li passa; només sap que no està bé i que sent malestar, però no per quin motiu.

I això els passa a molts nens i nenes. En aquest sentit, hem de ser els adults els que, connectant amb el sentir de l'infant i amb les circumstàncies i context que l'envolten, hem d'acabar de lligar caps i explicar-li si els trets poden anar per on creiem. Això l'ajudarà a entendre's i a veure que el que li passa és normal. I el que és més important: un cop entès, li podrem donar les eines perquè ho pugui transitar millor. 

• [GotaVerdaPle]Parlem molt dels terribles 2 (i fins i tot 3) anys per referir-nos a l'estadi de reafirmació i formació de l'ego dels infants. Sembla que quan les enrabiades es donen durant aquesta edat, les comprenem i acompanyem més que quan les fan amb 5 o 6 anys, que potser no tenim tanta paciència. Però, quant dura realment la fase egocèntrica?

Sol començar als 2 anys i acaba, molt sovint, als 6 o 7. És llarga! I sí, sovint a l'adult li costa més entendre segons quins comportaments a partir dels 4 -quan l'infant ja parla força i entén el que li diem- que no pas quan en té 2 d'acabats de fer. En aquest sentit, hem de ser conscients que perquè tingui 4 o 5 anys no vol dir que ja sigui una persona madura i racional; en absolut! L'acompanyament amb comprensió i paciència hi ha de seguir sent. 

• [GotaVerdaPle]A Jo primer! la Fada dels Volcans torna a aparèixer. Va calar fort entre els infants, oi?

Sí! És un personatge que els encanta i, a més, dona el toc "savi" i fantàstic a la història. Va molt bé que els infants puguin vincular-se també amb personatges d'aquest tipus, que els connecten a la imaginació i en un món on tot és possible. És fantàstic que puguin veure la Fada com una amiga que els ajuda en moments difícils. 

• [GotaVerdaPle]Llegint el conte m'he adonat que molta gent adulta, aquesta reflexió de treure's la llosa de voler excel·lir en tot, no la fa. Suposo que amb Jo primer! també els interpel·les, en certa manera…

Completament! El tema de la competitivitat, la rivalitat i la comparació no és patrimoni dels infants! Hi ha molts adults que hi estan enganxats, i crec que el conte també els pot anar molt bé per posar-hi consciència i treure's aquest pes de sobre. Ells també són únics i suficients tal com són.

• [GotaVerdaPle]L'egocentrisme i la rivalitat entre infants és quelcom que s'ha donat sempre, o consideres que en aquest món en què vivim, amb un capitalisme ferotge i unes xarxes socials que ens condueixen a la comparació constant, aquesta necessitat de ser els millors s'ha aguditzat?

Sens dubte, la necessitat de rivalitzar i comparar-nos ha augmentat perquè veiem altres persones en situacions que abans no vèiem. Abans, si això passava, era amb gent propera. Ara, però, ens podem comparar amb qualsevol: persones que no coneixem, famosos que seguim a Instagram o TikTok...

Sens dubte, les xarxes socials no han ajudat gens a què ens relaxem a nivell de comparació i rivalitat. Alhora, però, penso que el fet d'adonar-nos-en pot ser un revulsiu per començar a treballar-ho, a centrar-nos en nosaltres i en anar curant les ferides pròpies. 

• [GotaVerdaPle]Al final del llibre dius que les elevades ràtios a les escoles dificulten l'atenció personalitzada. Creus que si es reduïssin, la rivalitat disminuiria? A parer teu, quina hauria de ser la ràtio ideal d'infants per mestre/a?

Segurament dependria de moltes coses: del grup, de qui acompanya... En alguns casos veuríem clarament que sí (que la baixada de les ràtios ha ajudat a disminuir la competitivitat), però en d'altres potser no tant. El que està clar és que baixar les ràtios és bo pels infants a molts nivells (no només aquest); també per als mestres, que podrien fer la seva feina sense tant estrès. 

• [GotaVerdaPle]La gent de la nostra comunitat, sovint ens demana consells al voltant de com preparar el seu fill/a per a l'arribada d'un germà o germana. Què els diries? 

Que es relaxin, que no en vulguin parlar tota l'estona. Que escoltin què necessita l'infant: n'hi ha que en volen parlar tot el dia i n'hi ha d'altres que no ho necessiten o ho eviten. Que els validin i que no jutgin el que senten, sigui el que sigui. I que confiïn en què, mica en mica, s'adaptaran a la nova situació. Segurament el que necessiten és temps i, per damunt de tot, molt amor. És un gran canvi que els sacseja de dalt a baix.

---

Amb el suport de: